9. Privilegi

Montserrat, Serrat dels Monjos
Privilegi
110m, MD+/A3

Sergi Parcerises i Koki Gassiot
1992

Equipament: Spits i escarpes cassolanes
Material: Friends

RESSENYA ORIGINAL:
PRIVILEGI

ALTRES RESSENYES:

privilegi

PRIVILEGI.Sortida directa
“Sortida directe”, ressenya original de F. Parera (1)
PRIVILEGI.Sortida directa Fredi Parera
“Sortida directe”, ressenya original de F. Parera (2)

ACTUALITAT: La via tingut diverses repeticions els últims anys, entre elles d’alguns escaladors esportius que han intentat la superació en sostre en lliure sense afegir noves expansions.

ROLLOS PATATEROS (IX): Privilegi

Han passat els reis, hem fet cagar el tió i ens hem omplert la cansalada de greixos saturats la nit de cap d’any. Ha arribat el moment de veure ja d’una vegada que amaguen els diedres esgraonats del Serrat del Monjos. Ara si, he aconseguit que en Sergi Parcerises m’acompanyi i m’he pogut fabricar unes quantes escarpotes casolanes per a deixar-les com a testimoni de la nostra fita grandiosa. Som-hi doncs!

02-privilegi
2n llarg (foto: escalatroncs)

La via es desenvolupa sense grans dificultats fins al tercer llarg. Allà trobo un passatge de diedre que m’és especialment difícil. Encara no se com aconsegueixo quedar-me en equilibri sobre els peus i col·locar-hi un spit. Això és especialment fatigós doncs cal foradar la roca manualment, a cops de martell aproximadament 2cm per un diàmetre de 10mm. En bona posició es pot posar un spit en poc menys de 10 minuts, però així mal posat, en equilibri i els peus relliscant la cosa és més que punyetera, casuml’olla! Sempre he pensat que el més difícil de l’escalada no és pujar, si no saber-se parar. Estar aturat en un pas, en mala posició, intentant col·locar una peça amb una mà, o les dues, remenant entre la pila de trastos que portem cercant la adequada amb el desgast de forces que comporta i l’adrenalina de saber que un petit desequilibri ens llençarà al vuit és psicològicament i física, esgotador. Amb els anys he aprés a lligar-me a l’espitador amb la idea de que, en cas de caiguda, la mateixa broca ficada en el forat que estic fent actuí, per palanca, com a improvisat ancoratge i hem retingui com a ultimíssim recurs.

Tot te un final i aquest llarg també, i rebentat arribo al punt de reunió. Un cop instal·lada i mentre puja el Sergi observo el sostre que, com un somni, tinc a sobre. Com un somni, si, una fissura talla el sostre en diagonal cap a la dreta, un fissura estupenda per a col·locar-hi els friends, que no deixen rastre, quantes vegades he somiat en trobar una fissura com aquesta? Un somni, avui fet realitat. Començo la Privilegi 1992progressió col·locant una peça molt grossa, just a la sortida del sostre, i a partir d’allà vaig combinant peces petites i mitjanes que es gronxen amb el meu balanceig quan hi penjo com el “xoriço” que sóc: quin privilegi! Poder avançar així amb tant poc esforç sentint-me volar per sota del sostre! Només a mitat em cal col·locar un pitó invertit que queda molt ben posat i que decidim deixar per evitar que el martellejar, fent sortir el pitó, faci malbé la fissura i acabi provocant la necessitat d’un spit; el sostre va quedar així net d’expansions, cosa que, per la naturalesa de la roca, a Montserrat sembla extraordinària.

Fredi Parera
Fredi Parera

L’últim llarg s’inicia amb una travessia Dülfer que ens porta a una canaleta, sense dificultats, directe fins al cim de la paret. Aquesta va ser la segona via oberta a la paret. Curiosament, i malgrat el que a mi em sembla una estètica especialment atractiva típica de l’escalada acrobàtica, la via s’ha repetit poquíssimes vegades. Tant sols tinc constància de la repetició d’en Fredi Parera, en solitari, que va optar per una sortida més directe del sostre des de la tercera reunió. Parlar d’en Fredi es parlar d’un dels grans escaladors montserratins. La seva talla de persona petita no te res a veure amb la seva talla de gran esportista, és una de les persones que més he admirat. Ja fos la bicicleta, l’esquí, l’alpinisme o l’escalada més pura en Fredi era una màquina. Sempre havia fugit del terreny mediàtic i s’havia caracteritzat per un estil intimista, com si no es volgués fer veure, però especialment resolutiu. Potser la seva realització més sonada va ser la repetició del mític espero Walker en solitari. Però jo recordo amb un regust especial la repetició que vàrem fer de la via SAME del contrafort de l’Ànec, tota en lliure sobre uns ancoratges antics que feien esgarrifances, i en Fredi saltant-se assegurances per no haver de parar i no gastar energies i aconseguir així l’ascensió en lliure. Aquell va ser un gran dia, el recordaré tota la vida, el petit Fredi amb una força indomable amb els seus cabells ja grisos gronxant-se al vent, resseguint els diedres amb els seus pantalons curts passats de moda…

Al Pedraforca, escalant en solitari, en recuperar un ràpel, les cordes varen arrossegar una pedra que va caure al cap d’en Fredi. Quan el van trobar havia perdut molta sang, la ferida al cap era molt greu i empitjorava la que va patir l’any 79, que el va deixar quaranta dies en coma… Amb el temps, però, es va anar recuperant i actualment ha pogut refer la seva vida, tot hi que pateix vuits de memòria i difícilment recorda el que li ha passat després de l’accident. A tots els seus companys ens va afectar molt aquest lamentable accident, però no perdem l’esperança de poder-lo veure escalant, altre vegada, qualsevol dia d’aquests…

Brixen, 28 d’agost del 2009

En Fredi Parera va morir el 27 de gener del 2016 víctima d’un aneurisma, tenia 58 anys.