10. Psicodèlia

Montserrat, Serrat dels Monjos
Psicodèlia

240m, ED

Armand Ballart i Koki Gassiot
26/01/1992

Equipament: Spits i claus
Material: Empotradors

RESSENYA ORIGINAL:
psicodelia

ALTRES RESSENYES:

psicodelia-serrat-monjospsicodelia-recorregut

ACTUALITAT: Considerada un de les vies més interessants del Serrat dels Monjos compta amb diverses repeticions cada any. Info acualitzada a. http://escalatroncs.com/2015/10/25/psicodelia-serrat-monjos-montserrat/

ROLLOS PATATEROS (X): Psicodèlia

Per tercera vegada torno al Serrat dels monjos en el que ja serà un periple de primeres per la cara sud de Montserrat. Sense ni avisar ni dir-me res l’Armand i en Fredi han obert la via “Guateque”, al costat de la Pícnic, i m’han deixat amb un pam de nas: “kekabrons”… Es que no se’ls hi pot ensenyar res!!

Armand Ballart: art i roca…
Armand Ballart: art i roca…

Bé, torno altre vegada amb l’Armand un dia de principis d’hivern a fruir el solet del serrat però amb el dia “tonto”. El dia abans amb el Sergi i l’Emili (crec recordar) ens va vagar d’anar a explorar l’Avenc del Pouetons, un forat tenebrós de més de 120m de fondària sota terra situat a prop del refugi d’agulles de Montserrat. Jo, que no en tinc ni idea d’espeleologia i que més aviat sóc claustrofòbic, hi vaig com a convidat; però sempre m’havia fet gràcia conèixer aquest últim racó amagat del massís de Montserrat. L’aventureta es divertida, ficats en aquell racó humit i ple de fang ens ho passem força bé. Malgrat això, l’última corda, no se massa bé per què, corre molt malament sobre els jumars i m’obliga a fer molta força sobre el braç esquerre, quant surto tinc el bíceps molt castigat i em fa una mica de mal. La sorpresa que ens espera a dalt és que m’entra érem al forat s’ha fet de nit i ha caigut una petita capa de neu que ens ha deixat la muntanya emblanquinada…

Aquell 26 de gener en llevar-me noto encara el braç adolorit, tot i saber que seria molt millor quedar-se a caseta he quedat amb l’Armand i em fa vergonya anular la cita per un “doloret” així que recullo els trastos i cap a escalar; mal fet…

Foto de l’amic “Escalatroncs”

Tinc la sort de que hem toca el primer llarg i això vol dir que, sense saber-ho, m’han tocat els llargs “fàcils” de la via. A l’Armand li tocarà el diedre de VI del quart llarg, molt difícil però molt bonic; és el que li dona caràcter a la via. A mesura que vaig pujant me’n recordo de la punyetera última corda de l’avenc i de lo malament que lliscava el puny de jumar, el braç em fa més i més mal, tant que a l’últim llarg gairebé no puc ni recuperar les cordes. Tinc el bíceps desfet, amb una tendinitis que hauré d’arrossegar durant gairebé tres anys i per manca d’atenció se’m carnifica: a vegades val més la pena no fer el burro i quedar-se a reposar casa!

No obstant, la via és una de les més interessants del Serrat dels Monjos, la primera que ataca la part central i més alta del mateix i, tot i que discontinua, amb algunes parts de força dificultat que han de deixar prou content qualsevol.

El ja comentat quart llarg és una joia que no deixa indiferent i és una clara manifestació de l’estil impol·lut, resolutiu i genial de l’Armand Ballart.

Koki, agost de 2009